Penseu en el to narratiu.
No és un concepte de definició fàcil... Podríem dir que és el criteri general que determina les opcions estilístiques d'un relat. L'estil és fet d'opcions de llenguatge (el que anomenem "estil semiòtic": quina mena de signes --verbals, o audiovisuals, o musicals, etc.-- triem) i és fet d'opcions narratològiques, que hi són però que no responen directament només a signes concrets: quina mena de personatges, quina mena de llocs, quina mena de tempo narratiu, quina estructura, quines pautes de versemblança, etc.
Si totes aquestes opcions són coherents, crearan un to general: fent un símil musical, les opcions "s'afinen" en funció d'aquest to.
Per dimarts que ve (dia 12, abans de les 12h), vull que veieu dues pel·lícules: The Lion King (1994) i Chimes at Midnight (1965).
Vull que feu dues coses:
1. Que definiu el to de cada peli amb tres adjectius. Atenció: com que he vist que us agrada "copiar" el que diuen els primers companys que intervenen al bloc, la regla aquest cop és que no podeu repetir CAP adjectiu que s'hi hagi dit abans.
2. Que identifiqueu i compareu escenes paral·leles entre les dues pelis (o un esquema argumental paral·lel), i analitzeu-hi com el to de cada peli determina les solucions d'estil adoptades.
Fins dimarts 12!
Un avís: la setmana següent us encarregaré que veieu la pel·lícula que es projectarà al cineclub de la facultat. La sessió serà el dijous 14, a les 8h del vespre, a l'Auditori de la Facultat.
Lion King i Chimes at Midnight són dues pel·lícules en les quals he trobat diverses semblances. Els rols dels personatges tenien uns lligams semblants en les dues pel·lícules. Per exemple; En Simba amb el Lord, els dos són dos personatges molt jogueners, amb ganes de fer entremaliades i de desafiar el món dels adults el qual desconeixen. L'altre semblança l'he trobada amb Scar, l'oncle de Simba, i Worcester, els dos són egoistes i sotmeten o canviarien qualsevol cosa per aconseguir el poder. També podem trobar algunes escenes que tenen similituts. Només començar, per exemple, a la pel·lícula de Chimes at Midnight trobem un diàleg que quasi no té gaire sentit, molt repetitiu amb un toc d'humor entre Shallow i John, aquesta escena ens pot recordar perfectament, ja sigui per la forma física dels personatges o per la relació entre ells, a Timón i Pumba de Lion King en la seva primera aparició quan troben a Simba desnodrit en mig de la selva.
ResponEliminaAdjectius per Lion King:
- Musical
- Emotiva
- Educativa
Adjectius per Chimes at Midnight:
- Escandalosa
- Ràpida
- Tradicional
El to de The Lion King és sentimental, paternal i afectiu
ResponEliminaEl to de Chimes at midnight és esbojarrat, rígid i sumptuós
Hi ha una relació directa, entre el moment en el qual Scar es reuneix amb les hienes per traçar un pla i matar Mufasa i l’escena que té lloc a l’entrada del castell reial, on Enric Percy i la resta de cosins de Mortimer pacten trair el rei. A ambdues pel•lícules tant les hienes i el germà de Musafa, Scar, com els Percy preparen l’assalt al tron per enderrocar el rei.
En el cas de The Lion King l’escena acaba amb una cançó pròpia d’un musical i la conjura per matar Mufasa no és tant vil i indigne com ho podria parèixer sense ella. En canvi, la rectitud de Chimes at midnight mostra la pitjor cara de la realitat i la cruesa en l’expressió de tots els personatges. No es pretén en cap moment esvair o dissimular la ira i la crispació dels insurrectes, sinó reforçar-les encara més per colpir l’espectador de l’ànim de venjança present en ells.
Harry príncep de Gales es troba en un bordell aïllat del conflicte que envolta el tron del seu pare; amb la companyia de Jack Falstaff i Poins gaudeix de valent i es desentén totalment de tot allò referent a la corona. Igualment, Simba arriba a una selva allunyada del regne on aprendrà a viure la vida, defugint de tota responsabilitat. En tot cas, també l’ensenyen a superar el passat per seguir endavant.
A The Lion King, el vincle entre Timón, Pumba i la natura, i el “Hakuna Matata” creen un ambient proper que propicia l’alegria més genuïna. Per contra, Chimes at midnight reflecteix la disbauxa, la banalitat dels plaers, amb una manifesta falta de sensibilitat per les dones. No hi ha un ambient de companyonia i amistat que doni un to diferent a les escenes, ans tot el contrari, es defineixen uns tractaments grollers i vulgars, que precipiten l’acció cap al descontrol.
La conversació a la sala reial, entre Henry i Harry és força anàloga, salvant les distàncies, a l’escena en la qual Simba veu el seu pare(ja mort) a través de les aigües. Tant Harry com Simba desitgen tornar a ser qui vertaderament haurien de ser, aquells prínceps dels quals un pare se’n pot enorgullir.
L’aparició al cel de Mufasa, en plena nit, conforma un imaginari d’ensomni i dota l’escena d’una emoció afegida. Fora de tota sensibilitat, el to estricte i cortès a Chimes at midnight que se’n desprèn del diàleg entre pare i fill, deixa entreveure una premeditació que refreda qualsevol percepció. La manca de música crea una atmosfera lúgubre on cada frase es deixa sentir amb més força que l’anterior.
En El Rey León se usa un tono INOCENTE e infantil al narrar los acontecimientos, ya que es una película para niños. Por otra parte, el drama también es un elemento muy presente en el film. Escenas como la muerte del padre son claros ejemplos de este tono CONMOVEDOR en la narración. No obstante, se puede apreciar un tono HUMORÍSTICO en la película materializado con la aparición del jabalí y el suricato, gracias a los cuales las escenas dramáticas pierden peso y los niños no quedan traumatizados al empezar los créditos.
ResponEliminaChimes at Midnight adopta un tono BURLESCO, apoyado, sobre todo, por la relación entre el príncipe y el gordo de la película. Del mismo modo, el tono TRÁGICO de la historia también está presente, aunque en menor medida. Siempre que aparece el rey en el film, éste aporta cierta tragedia, de forma especial en el momento de su muerte. Finalmente, en algunos momentos de la aventura, el tono de ésta es SECO y tajante, sin rodeos. Tono ilustrado al final de la película, cuando el príncipe convertido en rey afirma no conocer al gordo con el que había vivido durante tanto tiempo.
Al comparar las dos películas, se ve un tono claramente diferenciado en las escenas en las que el príncipe vive fuera de su reino. En el Rey León, el tono de estas escenas es totalmente inocente, los personajes solo cantan, juegan, rien y comen. En cambio, en Chimes at midnight estas escenas son narradas de una forma más obscena. La lujuria y la inmoralidad están presentes constantemente.
The Lion King gaudeix d’un to tendre, harmònic i divertit.
ResponEliminaChimes at Midnight es pot definir amb un to dramàtic, dinàmic i literari.
Hi ha moltes escenes paral•leles entre les dues pel•lícules. Un exemple n’és a Chimes at Midnight quan Falstaff, Harry i amics estan actuant i fent gresca imitant el rei, exaltant la ridiculització i la vulgaritat. Aquesta escena la podríem comparar amb l’escena de Timón i Pumba on canten amb alegria i diversió l’ “Hakuna Matata” mentre Simba els observa bocabadat.
Tot i així, les escenes paral•leles i semblants que he trobat més clares són: a The Lion King en la qual Mufasa renya i aconsella a Simba, desprès de que aquest s’hagi escapat amb Nala sobrepassant les fronteres del regne; i l’escena de Chimes at Midnight, on el rei també sermoneja i mostra la seva decepció al príncep Hal, ja que és un jove esbojarrat que no para d’emborratxar-se i fer gresca amb amistats desaprovades pel seu pare. En les dues escenes veiem com els reis ordenen privacitat, quedant-se a soles amb els seus fills, decepcionats i enfadats, donant lliçons als futurs reis. De totes maneres, podem trobar certes diferències. Observem un ambient més fred i tens A Chimes at Midnight. El sermó del pare de Hal és molt més dur, amb un to dramàtic i literari, amb baixades i pujades de veu, amb força i sense cap gest d’afecte cap al príncep. En canvi, l’escena protagonitzada per Simba i Mufasa compta amb un ambient molt més tranquil i harmoniós. Al principi, Mufasa es mostra seriós amb els seu fill trapella, però finalment el sermó es converteix en una tendre conversa entre pare i fill, amb pauses, mirades, rialles i gestos d’afecte (es rebolquen per la gespa).
L'escena on Enric Percy i el seu seguici confabulen contra el rei té una clara reminiscència de l'escena en la qual Scar trama un pla amb les hienes per tal de matar al rei lleó (Mufasa) i usurpar el tro. Tot i així el to de les adaptacions és molt diferent.
ResponEliminaFalstaff és teatral, clàssica i fidel (a l'obra original).
El Rey León té un to molt més familiar (per a tots els públics) joiós i entranyable, més pensada per al pur espectacle, si bé és del tot cert que dins de la filmografia del cinema animat de Disney és una de les pel·lícules més fosques i dramàtiques que han fet.
El to definit en tres adjectius de “El Rey León” són: nostàlgica, dolça i estable. I de “Campanadas a medianoche” són: atapeïda, inestable i estranya.
ResponEliminaLes pel•lícules “Campandas de medianoche” y “ El rey Leon” presenten més similituds pel que fa als personatges i moltes diferències pel que fa a les escenes de cada pel•lícula.
La similitud que he trobat bastant evident ha estat en els personatges Timó i Pumba, de “el Rey León” amb el príncep i el gras,en John i en Shallow de “Campanadas de medianoche”. El seu caràcter i alhora el seu físic fa que siguin elements comuns entre ells, és a dir, aquest humor característic és el que he vist similar entre ambdós personatges. Tot i que la diferencia la trobem just quan en una pel•lícula, un dels personatges fa trencar el lligam que han tingut durant tot l’argument (Campanadas de medianoche), en canvi, a l’altra, el lligam s’ha mantingut sempre (El Rey León). D’altra banda, en Scar, el lleó dolent i tiet d’en Simba (protagonista de la història) i les hienes els associo amb Henry Percy i els seus aliats pel seu objectiu de destruir els reis de les respectives pel•lícules. La musicalitat fa patent la no similitud entre ambdós films. Pel que fa a les escenes, trobo que són bastant diferents de caràcter ja que per una banda tenim escenes dolces i nostàlgiques, en canvi, per altra banda tenim unes escenes molt estranyes i amb un humor bastant esquerp que trenca amb la suavitat de la pel•lícula de dibuixos animats.
El to de “Lion King” és moralitzador, amistós i valent. A diferència de “Chimes at Midnight” que és més veloç, clàssic i estrafolari.
ResponEliminaHi ha diverses escenes semblants entre els dos films, per exemple, quan en Falstaff a Chimes at Midnight s’està burlant del rei i l’imita i que podria remetre a l’escena on Timón i Pumba ensenyen a cantar al Simba “Hakuna Matata”, ja que les dues utilitzen un to humorístic. També hi ha personatges semblants com podria ser el Lord a “Chimes at Midnight” i en Simba a “The Lion King”, ja que els dos volen descobrir un món que encara no els pertoca per l’edat que tenen i que tenen ganes de saber quines ventures els depara la vida.
Laia Blanch
El Rey León:
ResponElimina- Càlid
- Reflexiu
- Sensible
Campanadas a medianoche:
- Solemne
- Formal
- Sever
Es poden establir diversos paral·lelismes en algunes de les escenes de les pel·lícules El Rey León y Campanadas a medianoche. M’agradaria destacar tres escenes. En primer lloc, el moment en què Enrique Percy, a l’inici de Campanadas a medianoche, planeja la mort de Henry. De la mateixa manera que Scar planeja la mort de Mufasa amb les hienes. En ambdós casos podem veure a dos personatges malvats que seran capaços de qualsevol cosa per aconseguir el poder. En segon lloc, el moment en què Henry parla amb el seu fill abans de morir. Està directament relacionat amb l’escena en què Simba, ja gran, parla amb el seu pare que està al cel. En el cas del Rey León podem veure un to més tendre i emotiu contrastat per un to més sec i fred en el cas de Henry i el seu fill a Campanadas a medianoche. Finalment, l’escena de la coronació dels dos reis Simba i Enric V també discerneix en el to. En el primer cas, tenim un to més sentimental i tendre que segueix l’harmonia de tota la pel·lícula. En canvi, en el segon cas, ens trobem amb un to més fred i dur per part del nou rei que serà una persona completament diferent a la que havia estat juntament amb Jack Falstaff.
- “The Lion King” és una pel•lícula amb un to èpic, bèl•lic i trepidant.
ResponElimina- “Chimes at Midnight” té un to desenfrenat, accelerat i retrògrad.
La primera escena que he trobat que estableix paral•lelisme entre les dues pel•lícules és la del Simba exiliat amb el Yimon i el Pumba. En aquesta part del film porta una vida totalment separada de les responsabilitats d’un futur rei de la mateixa manera que Harry ho fa en el saló de varietats on s’amaga. El to és semblant en les dues pel•lícules i, de fet, porta als dos protagonistes a reprendre les seves responsabilitats moguts pel sentiment de justícia.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina“The Lion King” té una part alliçonadora, sentimental i establint un paral·lelisme amb “Chimes at Midnight” és també maniquea. Els personatges queden dividits entre bons i dolents d’una manera simplista. Els bons s’han d’enfrontar als seus enemics, que se’ls presenta com a maldestres i els volen arrebatre el tron. Pel que fa al film d’Orson Welles, a més de maniqueu i desconcertant en alguns punts, és irònic en la manera de tractar els fets, com la guerra o la manera d’escollir els combatents, i també caracteritzant els seus personatges.
ResponEliminaEn ambdues pel·lícules es mostra una lluita per un tron perdut o que el personatge creu que ha de recuperar perquè li pertany. Veiem a Harry com a Skar i a Jack Falstaff i companyia com tota la manada de hienes. Lluiten per una qüestió de justícia i segons s’esmenta en les dues pel·lícules, una qüestio d’honor reial. També destaca la força i el poder del rei (Mufasa o Henry) que el poble creu que té només pel fet d’ocupar el tron.
Una escena que posa a la mateixa alçada el clàssic i la pel·lícula infantil es pot entreveure quan a “Chimes at Midnight” Harry pacta per trair al rei i aconseguir l’objectiu que tenia marcat des del principi, igual que Skar amb les hienes per un regne conjunt. La diferència del to narratiu es nota en què a “The Lion King” hi ha una musicalitat que acompanya els fets, intensifica algunes escenes, alhora que les fa més dinàmiques; per contra, “Chimes at Midnight” opta per la ironia o el sarcasme i unes veus contundents que posen pes a les pujades i baixades o els diferents nivells de tensió de la narració.
El Rey León : Alegre, Afectuós, Competitiu
ResponEliminaChimes at midnight: Majestuós, Ràpid, Rigorós
He trobat diverses escenes força similars en les dues pel•lícules.
La primera és quan a “Chimes at midnight”, Enric Percy planeja la mort de Henry per beneficiar-se’n, igual que fa Skar a “El Rey León”, quan mata al seu germà Mufasa i fa fugir al seu nebot Simba ajudat per les hienes i acaba coronant-se rei.
El segón paral•lelisme que he observat, és que en les dues pel•lícules els dos reis renyen als seus respectius fills per actuar de forma indebuda. A “El Rei León”, Simba casi perd la vida en un territori on el seu pare l’havia advertit que no hi anés, i a “Chimes at midnight”, el rei està fart de que el príncep Hal s’acosti a gent inapropiada i estigui tot el dia de festa.
El to de "Chimes at Midnight" és dramàtic, conspiratiu i polític
ResponEliminaEl to de "The lion king" és més infantil, desenfadat i alhora cruel.
La escena que he trobat més paral·lela, sense repetir les aportacions dels meus companys són els moments de guerra a camp obert, a "Chimes at Midnight", on podem observar els soldats corrents i lluitant al camp. Aquest fet el relacion-ho amb el moment de estampida que tenen els Nyus i que acaben amb la vida de Mufasa, ja que les dos escenes tenen un to dramàtic, cruel i una mica violent, aportant en aquestes escenes un canvi important en el fil de la pel.lícula.
The Lion King és:melancòlica, afectuosa i alliçonadora.
ResponEliminaÉs una pel•lícula d’acció constant, no deixa temps per avorrir-se, ja que en el sentit de la acció, aquesta és rapida. En la pel•lícula es produeixen canvis d’escenari constants i també de personatges, cada un d’ells molt ben definit. És a dir, amb un paper concret a desenvolupar, per exemple: el dolent (Scar) i el bo (Mufasa). El conjunt de la pel•lícula està acompanyada d’una banda sonora fàcilment identificable que dona més força a les diferents escenes, sobretot quan es produeix un canvi d’aquesta.
Pel que respecte a Chimes at midnight té un to que es pot definir amb tres adjectius: ambició, poder i traïció. Presenta similituds amb The Lion King,ja que es tracten temes semblants com per exemple, el poder del rei o la lluita per arribar al poder. En l’escena en la que Percy confabula un pla per arribar al poder i així ser rei es pot establir una relació amb el personatge de la pel•lícula The Lion King, on Scar també anhela ocupar el lloc del seu germà i convertir-se en rei.
El Rey León tiene un tono juglaresco, musical y educativo. La película tiene todos los ingredientes para que el espectador se sienta identificado en algún momento; diversión, venganza, poder, muerte, asesinato, amor, amistad.
ResponEliminaEn Campanadas a media noche el tono que se utiliza es Shakespiriano, irónico, clásico.
Un paralelismo entre las dos películas es cuando Enric Percy organiza el asesinato de Henry. Al igual que Scar a Mufasa. Y otro paralelismo sería la gran similitud de Falstaff con Pumba.
Al Rei lleó hi ha una gran varietat de colors (els colors clars representen el bé, els obscurs representen el mal), es representa una societat per mitjà d’animals i apareixen dues formes de governar totalment diferents. A Campanadas de medianoche apareix l’humor per criticar el sistema jeràrquic, el to és més obscur i l’honor és molt important pels personatges.
ResponEliminaHi ha dues escenes que s’assemblen molt i per tant, són totalment paral•leles. Quan el rei lleó parla amb Rafiki i aquest li convenç per tornar al poble i ser el rei. A Campanadas de medianoche passa exactament el mateix, Harry es deixa emportar per les paraules del seu rei i per l’honor. Per tant, a les dues pel•lícules apareixen sistemes d’organització polítiques d’una determinada societat.
Adjectius per el Rey León: ràpida,optimista i intensa.
ResponEliminaAdjectius per Campanadas a media noche: aristocràtica, seriosa i fosca.
La imatge de pare educador es veu reflectida en les dues pel•lícules on aquest adquireix també una imatge mística de savi i gran mentor. Tant Mufasa com el rei tenen un gran preocupació per la educació del seu fill. Els preocupa que el seu fill creixi sense uns valors forts i sòlids que són els que faran possible ser el futur rei en algun dia. És gràcies a aquesta educació basada en el respecte i la reflexió l’èxit dels seus descendents.